Paula, jove amb TOC: ​"Quan era petita obria l'aixeta i la porta quatre vegades, una per cada membre de la família. Pensava que així els estava salvant"

La vida de la Paula estava totalment limitada pel trastorn obsessivocompulsiu (TOC) i per la repetició d'uns patrons que l'ajudaven a fer front a uns pensaments que, principalment, tenien a veure amb el fet que passaria alguna cosa dolenta si no els duia a terme.

"Quan era petita, recordo que obria l'aixeta i la porta quatre vegades, una per cada membre de la família: els meus pares, la meva germana i jo. Per a mi, el número quatre era el número amb què jo salvava la meva família", explica la Paula a RAC1.cat. Va anar a un psicòleg infantil i, durant les visites, va poder treballar altres temes i algunes pors, que van ajudar a reduir els rituals, però no eren teràpies enfocades en el TOC de la Paula.

Aquests "rituals de comprovació o de repetició" que feia la Paula van anar desapareixent amb els anys gràcies a l'ajuda professional, apunta la psicòloga i cofundadora d'Acció Psicologia, Noemí Calvó. Anys després, però, la pèrdua del seu pare va ser el punt d'inflexió que va provocar el descontrol al dia a dia de la noia.

Llegeix també

Marta, filla d'una família narcisista: "Amb el temps he vist que, per molt que intenti fer bé les coses, mai seré suficient per a ells i ara ja m'he donat per vençuda"

Clara Bardají

Abans, Calvó recorda que el TOC no té res a veure amb les manies que poden tenir algunes persones. "Les manies són curiositats que la persona necessita fer perquè li dona seguretat, però que si no fa, la seva vida continua. Els rituals són incontrolables".

"El TOC és un trastorn en què hi ha una obsessió angoixant i pertorbadora que precedeix una compulsió tranquil·litzadora. Hi ha un intent de controlar el malestar o l'ansietat que genera una por concreta o una obsessió, cercant la confiança per mitjà d'aquests rituals de comportament o de pensament, que és la solució que troba la persona per poder-se calmar", explica la psicòloga. Les obsessions es transformen en rituals, que aporten "calma" a la persona perquè està aconseguint un control de la situació. Ara bé, "hi ha un control tan ben aconseguit que la persona no pot deixar de fer-ho".

Calvó afegeix que el TOC és "un trastorn que funciona", fins que es descontrola i la vida del pacient es converteix en una "allau de rituals, d'evitacions i de controls" que no permeten que la persona pugui tenir una vida, s'ha quedat atrapada "en aquesta presó a la qual ha anat entrant a poc a poc".

Hi ha rituals que "et poden permetre tenir una vida més o menys digna", assegura l'experta. Ara bé, sempre pot passar alguna cosa que "et desestabilitzi i, aleshores, apareixeran més rituals". La Paula sempre ha tingut un pensament que l'ha angoixat molt, la por que li passés alguna cosa a les persones que estima, sobretot la seva família. Per això, la solució que va trobar per calmar-lo i assegurar-se que "tenia el control" va ser fer "preguntes preventives" per saber on eren, què feien, si estaven bé... La mort del seu pare ho desmunta tot i "allò que estava fent perquè tothom estigués bé ja no funciona".

La Paula explica que el seu pare va morir el 2020 i que, durant un any, va continuar amb el dia a dia habitual. Però a poc a poc comencen a aparèixer rituals i evitacions i "s'ensorra tot". Apareix un "sentiment de culpa" molt gran: "Penso que porto tota la vida intentant evitar que passi alguna cosa i que no ha servit de res. Sentia que ho havia de controlar tot més i, aquí, se'm descontrola la situació. El meu dia a dia era com estar en una presó. Comptava gairebé totes les meves accions, coses tan quotidianes com agafar un cobert, enviar un whatsapp o llegir." La Paula reconeix que tenia sentiments contradictoris: d'una banda, la tranquil·litat que li aportava fer els rituals, però, de l'altra, ella mateixa sabia que "no podia seguir així".

La seva vida havia quedat totalment condicionada a aquests rituals i al que Calvó anomena "fòbia d'impulsió". Tenia tanta por que li passés alguna cosa a algú proper i a ser ella qui els fes mal, que la Paula no podia parar taula sense haver rentat els coberts amb aigua diverses vegades o esbandir-los abans de posar-los al rentaplats. Abans de sortir de casa havia d'assegurar-se diverses vegades els llums, els endolls o que no quedés res que es pogués incendiar. No podia beure d'una ampolla si ja l'hi servien oberta ni d'una que ella mateixa havia encetat anteriorment. Abans d'anar a dormir, comprovava un nombre determinat de vegades els xats de la seva mare i germana, l'última connexió a WhatsApp, el nom, la foto...

Llegeix també

Jaume Aymar: "Viure amb TOC és pitjor que un infern, em dutxava 42 cops al dia"

Rosanna Carceller Escuder

També era incapaç de marxar de la feina sense complir un ritual per tancar l'ordinador, o de llegir un llibre sense rellegir-se algunes frases o comprovar que les pàgines segueixen l'ordre correcte. "A vegades, per dues pàgines m'hi podia estar molta estona, no avançava amb els llibres", afirma. Quan la situació va començar a generar-li molt "malestar", va conèixer la Noemí Calvó. "Sabia que repetia patrons, però no entenia per què ho feia. Posar-hi nom m'ha ajudat moltíssim".

Ara, la Paula té 26 anys i en fa gairebé dos que treballa el TOC amb la Noemí. Ho ha fet, principalment, amb la "teràpia breu estratègica", com apunta la psicòloga, que té com a objectiu "treballar les pors" i "provocar una ruptura amb la creença, que es fa reestructurant l'autoengany que fa que la persona dugui a terme aquests comportaments". Això, indica Calvó, "es fa amb reestructuració i el contraritual".

Ho explica la jove: "Els contrarituals eren donar la volta al que em demanava la ment. Si el cap em deia que havia de fer una cosa cinc vegades, la Noemí em deia que la fes quatre o sis. O si la feia 20 vegades, l'havia de fer 30, per adonar-me del temps que podia arribar a perdre quan em quedava encallada. I amb la reestructuració, la Noemí em va fer veure que per molt que jo faci una cosa convençuda que manipulo cap a bé perquè ho faig intentant salvar, estic manipulant les lleis de la naturalesa, i pot ser que ho estigui fent cap a mal. Això em va fer veure que és millor no tocar".

La vida de la Paula ha fet "un gir de 180°" i té un dia a dia que no s'hauria imaginat fa uns anys. Té la feina que li agrada, conviu amb la seva parella i ha aconseguit no quedar-se "encallada en coses senzilles com tancar l'ordinador, llegir o enviar un whatsapp". "Em sento molt alliberada", celebra la jove, que assegura que ara té "les pautes" per poder-se redirigir a ella mateixa: "Sé què he de fer quan em passa, tinc capacitat de reacció".

Tot i que reconeix que encara continua "controlant el benestar" de la mare i la germana, viu "tranquil·la" i "molt contenta".

La Paula ha acceptat la proposta d'explicar el que ha patit amb el TOC perquè a ella li hauria agradat llegir un article com el que publica RAC1.cat: "Faig això per si algú ho llegeix i s'hi sent identificat. Jo hauria sentit tranquil·litat si m'hagués pogut veure reflectida perquè pensava que era una cosa que només em passava a mi i que no seria capaç de tenir una vida. Jo patia moltíssim i m'hauria ajudat molt poder llegir un article com aquest, és el motiu pel qual he accedit a fer-ho".