"El davantal": El somni camí del títol
Actualitzat:
Avui, més que un davantal, cal un agraïment. Als futbolistes, als tècnics, a les criatures. Perquè el que es va viure ahir al vespre no va ser només un partit de futbol: va ser un acte de resistència, d’ironia i d’esperança. Un 4 a 3 contra el Madrid quan al minut 20 el marcador deia 0 a 2. Amb un Barça que semblava mig somort, fora de partit, i un rival que ja es veia amb el clàssic al sarró i la Lliga a la motxilla. Però va passar una cosa meravellosa: els nens van decidir que no. Que no era el dia de rendir-se.
Gavi, Pedri, Balde, Fermín, Héctor Fort, Lamine Yamal… un planter d’imberbes amb ànima de gegants, que es van mirar la samarreta del Madrid i no van veure ni por ni reverència, només una oportunitat. Van convertir el partit en una festa salvatge, en una bogeria de videojoc, en una remuntada de les que marquen una època. A cada acció, a cada passada, a cada driblatge, hi havia la frescor de qui encara juga per plaer, per orgull, per somni. I el somni s’està convertint en títol.
Aquest és el gran mèrit d’aquest equip: no només guanya, sinó que ho fa amb una alegria contagiosa, desacomplexada, trencant esquemes i posant de genolls monstres que es creien invulnerables. No hi ha guió que valgui quan un grup de nois decidits a menjar-se el món decideixen que aquell vespre és seu. I ahir, al final del partit, mentre el Madrid abaixava el cap i buscava excuses, el Barça celebrava alguna cosa més que tres punts. Celebrava la certesa que aquesta generació ja no espera el futur: l’està escrivint.
Perquè no només van guanyar el partit. Van dinamitar la narrativa. Aquella que, des de l’agost passat, ja col.locava la Copa, la Lliga i la Champions a les vitrines del Bernabéu pel simple fet d’haver fitxat Mbappé. El jugador que havia de fer invencible al Madrid, que havia de canviar-ho tot, que havia d’inaugurar una era. Però ni ell ni l’era han pogut amb un Barça adolescent, que juga amb la despreocupació dels qui encara no saben que el futbol pot ser cruel. Un Barça amb més il·lusió que múscul, amb més valentia que càlcul. Un Barça que juga amb el cor abans que amb l’estadística.
I tot això, malgrat un arbitratge escandalós i un VAR de fira, d’aquells que només treuen la lupa si la jugada és blaugrana. Una altra vegada, el clàssic silenci davant del monitor, la repetició que no arriba, la línia que es dibuixa amb tiralínies quan convé i desapareix quan molesta. Però ahir ni els errors arbitrals, ni les repeticions sospitoses, ni els silencis del monitor van poder evitar el que era inevitable: que aquest Barça, ple de vida i de futur, passi per sobre del Madrid d’estampeta. Un Madrid de pòster, de narrativa de màrqueting, que no sap reaccionar quan les coses es torcen i el rival li planta cara amb ànima.
A tocar de la Lliga. A una passa del trofeu. I no perquè tinguin més múscul, més diners o més estrelles, sinó perquè tenen més ànima, més fam i més present. El futur, ja ho sabem, és seu. Però el present també comença a ser-ho. I ho és amb una colla de xavals que no tenen ni barba, però sí un parell d’idees molt clares: que al futbol no es guanya per decret i que el respecte es guanya al camp. Ahir ho van demostrar. I avui el món els mira.
I ahir, mentre encara digeria el partit, em va trucar el meu amic Albert i em va dir: “hauries de posar la cançó de Serrat, Esos locos bajitos, amb aquell vers immortal: niño deja de joder ya con la pelota…”. I tenia raó. Perquè aquests nens, són els que han posat cap per avall la Lliga. I com a bon aixeca recopes, reconec que vaig viure el 0-2 amb una tranquil·litat deliciosa. Perquè quan coneixes aquest Barça, saps que hi ha remuntades que no són miracles, són rutina.
